dilluns, 31 de juliol del 2017

10000 passes... a l entorn de l ostal

Ai l astre de demorar tot pròche d Òrb e del Canal que sas ribas, los besierencs las presan per s i passejar. Del còp, es çò mai aisit per far mos 10000 passes.
Me lassi pas de las vistas polidas, coma la catedrala e lo pont vièlh. E  coma camini pas jamai a la meteissa ora, la lutz càmbia a cada còp.
Vertat, aquò ajuda per caminar d aver una passejada tan polida tan pròche.

Uèi a 20h30 : 

Mamie

Ma mameta, la sola qu'aimavi, defuntèt al mes de mai, vaquí lo tèxt que legiguèri per las funeralhas que se debanèron lo divendres d'abans lo segond torn de las eleccions presidencialas. 

Perdre sa grand-mère, c’est terminer d’écrire le livre de l’enfance et c’est le refermer ; on ne le rouvrira que plus tard, les larmes aux yeux et l’émotion chargée de souvenirs. 
Au plus loin que remontent mes souvenirs à Ardaillers, j’accompagne Mamie pour faire les courses au camion qui passait le matin en klaxonnant. Je l’accompagne aussi à l’épicerie «à l’autre village» où elle m’achetait des Danette. Aujourd’hui encore, les Danette ont pour moi le goût d’Ardaillers. Du plus loin que je me souvienne, je vois ma grand-mère affairée, pressée, telle une petite fourmi, à ouvrir ce placard de la cuisine si haut, à faire cuire sur cette cuisinière aujourd’hui changée, à s’affairer dans cette cuisine dans laquelle je l’ai toujours connue. En guettant l’heure, toujours. Assise à sa droite, prête à bondir et anticipant tout besoin, toute demande, s’épargnant ainsi toute remontrance. La maline! 
Du plus loin que je me souvienne, je vois ma grand-mère faire en douce : un petit billet, un coup de téléphone rapidos. Timing parfait, gestuelle parfaite pour ne pas se faire pécho par le grand-père. La maline! Ils sont tous deux partis sans que je sache si lui, il faisait semblant de ne pas voir ni de savoir ou si elle le bernait vraiment.  
Mais ce n’est pas de cette soumission d’une autre époque que je garderai souvenir de Mamie mais plutôt de son intelligence, de ses yeux bleus pétillants, de son rire spontané que les misères que lui a faites la vie n’avaient pas entamé. Un bon mot, une situation cocasse, et son rire discret mais franc sonnait. Cette intelligence n’allait pas sans sa curiosité pour tout. J’ai toujours connu Mamie vieille et elle incarnait pour moi cette expression « la vièlha voliá pas morir que totjorn apreniá ». De sa petite cuisine de sa petite maison dans son petit village, elle était au courant de tellement de choses, elle savait tellement de choses, quelle culture ! De son amour pour la lecture dont j’ai hérité, des conversations avec la famille, les voisins, les touristes, elle a appris de tout et de tous.  
Son humeur constante, sa petite voix, son rire, son intelligence, son regard éclairé, son intérêt pour tout et pour tous, j’aimerais qu’on retienne cela de Mamie.  
 Et en ces temps où dans notre pays, la bête immonde ressurgit, où le bruit des bottes que ma grand-mère et tant d’autres Cévenols n’ont que trop craint sous l’Occupation semble résonner à nouveau, où ceux qui n’ont pas la bonne religion sont accusés et montrés du doigt, en ces temps où beaucoup trop votent pour des pourfendeurs de haine et de racisme, rappelons-nous l’ouverture d’esprit de Mamie. Vieille, 92 ans, elle qui n’était presque jamais sortie de sa petite cuisine de sa petite maison dans son petit village si loin de tout, elle savait plein de choses et était ouverte à tout et à tous. De fait, j’en suis encore épatée. Une femme vit avec une femme? OK. Deux mecs adoptent un gamin? Ah ben ok. Pas de préjugés, pas de petite moue dubitative, pas de sous-entendus à la con, non, elle prenait les choses comme elles étaient et acceptait chacun dans sa différence.  
Consciente de l’histoire des protestants, ayant vécu l’occupation nazie, les scores beaucoup trop haut de la famille Le Pen et la résistible ascension de l’extrême droite l’inquiétaient vraiment. 


Douceur, humour, intelligence, ouverture d’esprit, sens politique, j’aimerais que Mamie soit un modèle pour notre societé, en tout cas, ce qui est sûr, c’est qu’elle en est un pour moi.




diumenge, 30 de juliol del 2017

10000 passes per.. Cambon

29ena fèsta de la montanha a Cambon , a costat de Fraisse sus Agot. Lo país es polit e fresc.  Lo dinnar plan bon e bon mercat. Ai parlat patés a tot lo  mond e me respondián! Ai agut l illusion un moment que l occitan èra lenga normala.

dissabte, 29 de juliol del 2017

10000passes : la tecnologia es una puta.

Sembla que serà complicat de cargar mai d'una fòto per pòst pendent las vacanças e en causa de l'aplicacion qu'es pas practica per cargar las fòtos e en causa de la conexion. Doncas, la seria estivala serà 10000 passes / 1 fòto.
Mela Match - Le pas des mots, le choc d' 1 photo.

10000 passes per ... Besièrs e son cementèri vièlh

Fasiá moment que i voliái anar al cementèri vièlh de Besièrs.
A 25 minutas a pè de l'ostal.
Lo cementèri es un miralh de la vila.
E lo cementèri vièlh de Besièrs i trobam de causas magnificas:  de tombèus grands coma d'ostals, d estatuas, un molon de concessions a perpetuitat. Rebats d'una epòca que.la vinha fasiá qu'una part bèla dels estajants èran plan rics. Sabi que i trobam d estatuas de l escalpraire Injalbert mas ai pas gaire espepissat, m i caldrà tornar en cercar d occitan e las òbras d injalbert. Aquí jos quauques fòtos
Ligam blog jacques

10000passes per ...

Per de rasons de santat, ara fau 10 000 passes cada jorn. Òc, dètz mila. Ai un comptador e tot per aquò. De fach, n'ai dos de comptadors. Un dins la pòcha que l'ai crompat a Decatlon e un dins l'autra pròcha qu'es una aplicacion del telefonet (SamsungHealth se volètz tot saber). E vos pòdi dire que Samsung es mai generós que Decatlon:  quand n'ai 10 000 sul telefonet n'ai 6500 sul podomètre. Quina misèria ! Mas coma soi seriosa, me fisi al mens generós dels dos.

Coma, cossí que siá, me cal caminar un parelh d'oras per jorn e qu'ensagi de prene de camins diferents, vos vau bloguejar las fòtos. Doncas partissèm per una seria estivala de "10 000 passes per...", e se soi motivada, i aurà un bocin de redaccion. Tot aquò fach dempuèi l'aplicacion Blogger sul smartphone. Veirem ben de qu'aquò dona! 



Quand Joan Lassala me paupeja las popas (títol putaclic per un pòst sens interés)

La setmana passada, per lo primièr còp de ma vida, anèri veire un cardiològ. 

Lo metge, lo generalista, lo que sembla Georges Clooney ( oè, mon metge sembla Georges Clooney e aquò èra pas marcat sus las paginas jaunas ont trobèri son numèro!), me diguèt que me caliá anar veire un cardiològ. 

- N'avètz un de cardiològ?
- E ben non, i soi pas jamai anada ieu veire un cardiològ. N'avètz un de me conselhar? 
- Vidal 
- Zo, fai tirar per Vidal ! 
- Sénher o Dòna? 
- A ben l'òme! A se far paupejar, tan val que siá un mascle.

Un mes e mièg pus tard, aquí que m'avètz a esperar dins la sala d'espèra del cabinet de Vidal & Vidala.

Vidal me ven quèrre. 
Es grand. 
Es vièlh.
A lo pel gris e en bròssa. 
E una blòda blanca.
Passa davant. 
Camina sens se preissar.

Li doni la letra que m'a facha lo metge per el.
La legís. 
Coma m'agradariá de saber çò que i a de marcat aquí dedins.
"Fot-li un det dins lo cuol, li farà de ben".
"Fai-li totas las pròvas possiblas que m'emmèrde pas mai."
"Pacienta adorabla, ocupa-te plan d'ela."

Me pausa quatre questions. Li respondi, franca. Aquò li agrada.

Ieu per venir, aviái cargat monshòrt-quaviái-quand-fasiái-defoot, mas baskets nike e un camisòt cort. La tenguda per far d'espòrt. Perque lo cardiològ, aquò te fa far una espròva d'esfòrç. Per veire s'as lo còr que fonciona coma cal. Alara, ieu t'ai cargada la tenguda per far lo test d'esfòrç. E aviái pas gaire manjat, per poder córrer mai d'aise sul tapís de córrer. Oè, sabi coma aquò fonciona ,ai agachat totes los documentaris sus Kilian Jornet ! 

Me fa passar dins una sala. 
I a pas de maquina per córrer.

- Desvestissètz-vos. 

Mèrda, es coma lo ginecològ!
Mèrda, ai cargat lo sosten mai laidàs de ma collecion, lo per far d'espòrt (=lo que meti pas jamai)
Mèrda. Mèrda. Mèrda.

M'asseti ont me ditz de m'assetar e aquí , clicclac, lo tipe me desfa lo sosten laidàs. 

E bim, coma lo ginecològ. 

E aquí, dintra sa secretària e charran. 
Se vos emmèrdi, m'o disètz.

Puèi comença de me metre de causas al còs. 
E agachi. 

Sas maquinas, las crompèt quand s'installèt, i a bèl brieu, al sègle passat, qu'es pas jove lo tipe.
Als ponhets, m'a fotut de pinças. Un pauc coma las de cargar la batariá de l'auto. E los electròds son de ventosas de 1892.
Risi.

El, sembla Joan Lassala, sens la patana en plaça del nas.
Inchalent o canhós.
Alassat o filosòf. 
Segurament los 4 a l'encòp.

Charram.
Tòrna la secretària.
Mas tira-te putassa! 
Per un còp que soi nusa amb un tipe que ganha mai que ieu, daissa-nos! 

Me ditz qu'aprèp aquò, me farà un tocar rectal. 
Coma aquò me fa pas reagir - me reteni de far de galejadas crassosas, que me coneissi!-, n'apond e ditz que serà amb dos dets.
Me reteni de n'apondre, de li dire que benlèu aquò m'agradariá o que "òsca!e aprèp inversam?"
Maduri. Amb l'atge, ai quitat de dire totas las salopariás que me passan pel cap. Ne disi pas que la mitat.
M'agradan sas galejadas. 
E mai el i crei pas mai. 
Que las deu far a totes sos pacients sas galejadas.
E la galejada, aquò's pas coma l'adòba : rescaufada, val pas un pet ! 

Me desbranca e me fa "viratz-vos sus la patèrna esquèrra". 
M'a calgut un temps per trobar l'esquèrra.

Me viri e aquí me faguèt una ecocardiografia. O quicòm coma aquò. 
Es coma una ecografia per verificar lo sèxe del nenon mas al còr. 

Lo problèma, es que èri virada d'esquina a l'ecran e podiái pas veire çò que s'i passava ni se mon còr aviá una quèca o una rega.

E o sabètz vosautres que lo còr fa de bruch? 
A despart del tifa-tafa que coneissèm !

Perque ieu li pausavi tot plen de questions. 
A oè, me vòs far de galejadas? E ben ieu te vau far de questions, vas veire! 
E ieu soi una usina a questions. Pòdi far mai de questions que çò que ma boca es capabla de prononciar e lo cardiològ ne foguèt victima.

Doncas, aprenguèri que lo còr fa d'ultrasons. 
Que sa maquina transforma en son que podèm ausir. 
E ben, aquò's pas polit polit lo bruch del còr, o vos disi.
E del còp, los chins, que los ausisson los ultrasons, benlèu l'ausisson lo rambalh que te foton nòstres organs ! 
Enfin, vos conti pas totes los rasonaments que faguèrem amb JoanLassale del temps que me quichava ma paura popa esquèrra amb son doppler plen de lubrificant. 

E puèi tot aquò arribèt a la fin. 
Çò qu'èra ben daumatge perque charraviam plan. 
Ont descubrissèm que me geina pas de parlar a mitat nusa del temps qu'un tipe me paupeja.
A ben non, me dison dins l'aurelheta qu'es pas una descubèrta, que totes mos amants o sabián ja.

Me fa m'assetar, pren de papièr e m'eissuga doçament, lentament e fòrt lo lubrificant sus la popa. 
A òoooooooc, vai-ziiiiiiiii, ne demòra encara tot pleeeeen.

E aquí, dintrèt sa femna.

E charra que charraràs la Vidala amb lo Vidal qu'èra a m'eissugar la popa e ieu desesperada. 
Seriá possible un pauc d'intimitat? 
Puta, lo còp que ven, i portarai un papieron "do not disturb, es a me paupar las popas".

Enfin, non, que i aurà pas mai besonh d'i tornar al cardiològ. #santat









dimecres, 5 de juliol del 2017

Lo diluns al solelh

Al mes de Febrièr quand aquí, fasiá freg, amb la Conchita partiguèrem trobar la prima. Prenguèrem l'avion d'ora lo matin, aterriguèrem a 9h a Palma en teoria, 10h en practica, e aquí anèrem quèrre la polida autò qu'aviá logada la Conchita: 

Una autò polida, color merinjana, ja embotida, aital, aviam pas la pression.
E amb mon autò amb menaira, partiguèrem per los camins de la montanha mallorquina, vos daissi las fòtos, pas grand causa de comentar... 














Çò que vesètz aquí dessús, son de causas intelligentas per de torisme intelligent aka la Conchita e ieu. Son d'extraches literaris plaçats dins lo luòc ont l'autor visquèt / passèt. Fa partida del programa Walking on Words sus la Mallorca literària, istòria de mostrar quicòm mai que lo bronza-cuol dels alemands. Aquí una video de presentacion-sega, en anglés: 

Seriá talament una bona idèa de far çò meme en cò nòstre! 


Las fòtos çai jos son las d'un cementèri, benlèu lo de Deià, mas benlèu pas, me soveni pas. Un cementèri amb una vista plan polida ont las placas mortuàrias son escalpradas pel sòl sul quite ciment "ò mila dius, soi a caminar suls mòrts!". 











E sabètz qué? I tornam fin d'agost ! ;) 

dissabte, 1 de juliol del 2017

L'òme es una formiga per l'òme

La formiga, es aquesta bestiòta que pichonet, l'agachavas d'orada veire cossí caminava, cossí se parlava amb sas collègas formigas, e de còps, li arrancavas una pata per veire se podiá caminar encara.

E quand siás occitan, siás una formiga.
As de linguistas, de sociolinguistas, d'etnològs, d'antropològs que te venon agachar amb sa lopa, son magnetofòn, son questionari, son ordinator per veire cossí fas, cossí parlas, cossí cantas, cossí danças, cossí cagas e aprèp, parlaràn del metèc, de l'indian, de l'aborigèn que siás dins de collòquis nacionals e internacionals davant de mond qu'estúdian d'autres bons salvatges.

E nòstres observators de formigas, quand en mai d'observar, bailejan, pausan la question, pausan de cadres, e ben lo pifre que collectan, ai ben enveja de li mostrar que servís tanben per empifrar.

Asiri los observators de la formiga que soi, de las formigas que sèm amb mos collègas.

Sovent me demandan perqué fau pas una tèsi en estudis occitans.
La responsa es aisida: perque vòli pas utilizar mos collègas coma formigas.

Perque ieu tanben soi una formiga.