dilluns, 27 de juny del 2011

París

Deman vau a París per veire la mòstra Brassens a la Ciutat de la Musica. E coma aurai de temps de sobra dins la jornada, ai decidit d'anar al Quai Branly.

Es lo tresen còp que vau a París (lo primièr còp, lo segond còp) e ben me fau de lagui. Es con, pòdi partir a l'estrangièr sola, una setmana, sens saber parlar la lenga, mas me làguii d'una paura jornada a París.
Perqué las fan pas per aquí pas luènh aquelas mòstras? Mèrda!

Lecturas de la dimenjada

ne vos farai lo detalh dins la setmana :)
(benlèu...)

Lo blòg de Silverio Pessoa

Silverio Pessoa, lo brasilièr de la creacion Forroccitània amb la Talvera es arribat en Occitània. 
Silverio es en Occitània per la virada de Forrocccitània, mas es aquí tanben per far de recèrcas que fa un trabalh de comparason entre las cresenças religiosas pernambocanas e occitanas. 

Anatz far un torn sus son blòg (podètz daissar de comentaris tanben!), es interessant d'aver lo vejaire d'un brasilièr sus nòstre país :) monolitico-tema.blogspot.com.
 

dissabte, 25 de juny del 2011

Carga

Trabalhi tranquillon dins mon canton la Carga de las ajustas.
Sabi las doas primièras mesuras e las doas darrièras.
Anem, me demòra pas que las 16 mesuras del mitan.

Prunas

Auriatz pas d'idèias de recèptas de confituras de prunas un pauc originalas e plan bonas?




divendres, 24 de juny del 2011

de cossí tuar son cat



Condicion sine qua non : aver un cat.

La solucion aisida e radicala es de l'espotir tranquillon amb l'auto. Mas la sang risca de gisclar e fa pas pròpre.

Per suprimir ton cat d'un biais innocent, genre "oh, es mòrt, compreni pas", te vau donar la solucion.
Compras de pipetas anti-nièras per chin (cal far discret, prendràs las pipetas per chin de mens de 10 kg).
Prenes lo cat, l'alisas un pauc, li metes lo produch, entre las espatlas, coma pel chin.
Espèras un pauc.
Lo cat començarà de bavejar, de doblidar qu'a de patas per caminar, s'as d'astre, de qué filmar e un cat comedian, farà quauques convulsions. La version rapida e sens espectacle: crebarà. E paf lo cat.




Basta per l'umor negre. Los produches anti-nièras pels chins son subretoxics pels cats.
Ara, sètz prevenguts.
Ieu o sabiái pas.
E ne metèri sus ma cata.

Mas sembla qu'ai una cata warriòr que subrevisquèt dos jorns mai o mens normalament fins que me faguèsse de lagui "òu, la Cata, as pas la forma?" DòcVeto me la diagnostiquèt per SMS.
La dochèri al sabon de Marselha.
Oè, dochèri la cata al sabon de Marselha...

E lo conilh d'ièr e l'aucelon d'aqueste matin me granmercejan pas ;)

dimecres, 22 de juny del 2011

Cronica d'un dimenge a Seta

Doas referéncias al darrièr disc de Mauresca Fracas Dub son amagadas dins lo pòst. Quinas?


Aprèp de setmanas d'ivernacion, me fotèri un brave còp de pè al cuol e enfin sortiguèri de ma tuta naut-debit. Dimenge, anèri a Seta per veire las mòstras fotograficas d'Images Singulières que n'èra lo darrièr jorn e aquò m'emmerdava de mancar aquò, que l'an passat m'aviá agradat fòrça. 
Anèri a l'ancian collègi Victor Hugo, sèti de la causa, per aver lo programa amb la mapa e la presentacion de cada mòstra. Aquí, una granda fòla un tipe m'aculhiguèt e m'expliquèt una molonada de causas suls artistas, lo tipe faguèt mai que plan son trabalh, èra fòrça interessant e me parlèt mai que mai d'un collectiu fotografic, Tendance Floue. Anatz veire coma ai plan escotat!
Aquel collectiu, una de sas activitats es de far de "residéncias instantanèas", es a dire que van endacòm en se dire "i demoram tant de temps", la tòca es que, a la fin del temps, devon publicar un libre sus l'endrech. Faguèron aquò en Índia e en China ont partiguèron tres setmanas, tres setmanas per descubrir, fotografiar e, a la fin de las tres setmanas, aver lo libre de publicat.
Lo concèpte m'agrada grèu. Aquò s'apèla "mad in...", "mad in India", "mad in China". E sabètz qué? La tresena tapa dels cabords es... Seta! E ben ieu aquò m'agrada que Seta siaga vista coma una causa tan granda e tant exotica coma Índia. Ai doncas comandat lo libre "mad'in Seta" :) e languissi de lo recebre.Dins la cort del collègi, podiam veire d'unas fòtos de las que seràn dins lo libre...
E aquel tèxt chucós :
 (clicatz sus la fòto per poder legir)



Lo tipe de l'acuèlh aprèp m'aver presentat Tendance Floue, me parlèt del fotograf convidat. Cada annada, lo festenal convida en residéncia un fotograf que deu far de fòtos de Seta per ne far un libre que se vend sul festenal. Ongan, aquò èra Juan Manuel Castro Prieto que sas fòtos èran expausadas dins la capèla roots del Quartièr Naut. Me dison dins l'aurelheta que lo libre es totjorn a rabalar dins l'auto.
Fotografièt mai que mai los artistas setòris, la Poncha, l'estanh e ben, anatz agachar! L'aficha del festenal es una fòto sieuna :)









Aquò foguèt l'escasença de passejar dins la ciutat, e aquò, fasiá de temps qu'o aviái pas fach, e èri plan contenta...
Aprèp la Capèla Roots del Quartièr Naut - son nom vertadièr es "chapelle du quartier haut", sant Quartièr Naut, pregatz per nosautres -, anèri cap al Teatre de la Mar - son nom vertadièr es "Theatre Jean Vilar" que Jean Vilar es dins lo cementèri marin juste darrièr, mas tot lo mond ditz "Teatre de la Mar".I aviá de fòtos sus Turquia que m'estrambordèron pas.
D'aquí partiguèri al Decòr, un restaurant que m'agradariá d'i manjar, ont i aviá una mòstra sus la Mar Negra










Puèi, dins mon auto supersonica, partiguèri a la dintrada de Seta, long del canal, veire la mòstra gròssa que voliái veire. 

Esperatz, vos expliqui. 
Lo tipe de l'acuèlh m'aviá dich que long del canal, i avia las fòtos mai duras del festenal : sus la mafia e tanben "sur l'onanisme". L'an passat, i aviá una mòstra suls transsexuals, ongan, sus la sèga, ma fista, me geinava pas, al bèl contrari.

Anèri primièr veire la Mòstra sus la Mafia dins los Chais Moulin, una mòstra collectiva sus mai d'una mafia dins lo monde. N'esperavi fòrça que lo tèma m'interèssa e pòt donar de fotografias polidas. Los Chais Moulin son en òbras, m'agradèt fòrça coma organizèron l'espaci : es un espaci bèl e vuèg, i metèron de contenedors e dins cada contenedor i aviá una projeccion e lo mond serpentejavan entre los contenedors. LA bona idèa del festenal.
Aprèp, las fòtos, m'agrada pas de las veire en projeccion, m'agrada de las veire penjadas a una paret... Aquò fa que, fin finala, e ben las veguèri pas totas aquelas fòtos de la mafia, me passegèri entre los contenedors mas pas mai, tot en me dire "quina bona idèa".

Fin finala, de totas aquelas fotografias, aguèri pas de còp de còr coma l'an passat, foguèri pas estrambordada per çò que veguèri, mas soi contenta d'i èsser anada e!, e  finalament, çò que m'agradèt lo mai es cossí organizèron los diferents espacis ocupats : sala normala, capèla, restaurant, chais, entrepresas...

Als Chais Skalli tanben i aviá de mòstras de fòtos. Coma l'an passat, m'agradèt de veire las rèstas de l'activitat economica aculhir de mòstras. E l'odor de vin que persistís totjorn. Aquò m'esmòu. Oè, es un pauc ma tissa del moment "de-qué-fasèm-de-nòstre-patrimòni-bastit-que-nos-servís-pas-pus?".
Es çò meme per AgroCanet, totjorn long del Canal, ont metèron de mòstras sul bolodròme de l'anciana societat e una projeccion entre las tinas :)









E la mòstra "sur l'onanisme" que voliái veire?
E ben, foguèri ben decebuda quand veguèri de retraches de nans.


Partiguèri d'aquí en me rire de mon aurelha qu'ausís çò que vòl e anèri a las ajustas al primièr torneg de la sason.

Las ajustas, aquò's lo tòp-depart de l'estiu que te fa agachar lo calendièr per verificar quora seràs en vacanças.
agachatz lo camisòt del jove al primièr plan :)))

L'escasença de se remembrar que las ajustas, aquò se comença jove...

E mai que mai l'escasença de veire Lo Mèstre e lo Pichòt :) :

E ben sabètz qué?

Foguèt una jornada plan bona :)



dilluns, 20 de juny del 2011

Super Mario e Luigi

Cortex

Lo cinèma ont vau es un cinèma diferent. Fa d'annadas que me disi que me lo cal presentar sul blòg e pas jamai o fau. Uèi tanpauc o farai pas.
Dins las diferéncias del cinèma ont vau rapòrt al multiplèx afrós, i a las sesilhas "senior". Lo principi : los vièlhs se marcan sabi pas ont e pagan pas qu'un euro simbolic. Òsca! 
Las sesilhas senior, i èri pas jamai anada.
E uèi, i soi anada.
Pas que de retirats dins la sala.
Èri prevenguda, èra marcat sul programa "cine-senior".
Puèi, just abans l'ora oficiala, la pòrta se dobrís e t'arriba un minibus de vièlhs de l'ostal de retirada acompanhats de sas doas infirmièras. 
Entre temps, s'asseta a costat de ieu una vièlha que, un còp assetada, ditz "yé soui trop pétita, j'y vois pas". Li expliqui qu'a pas que de prene un dels sètis pels enfants que i a en bas de la sala "a, oui, mais yé soui handicapée". Don't move, i vau. Li preni son sèti, li installi e l'ajudi a s'assetar. "Cuando una elle est pétita...". D'aquelas frasas dels imigrats espanhòls que me meton totjorn de bona umor.
Enfin, aquò geinava pas gaire que i veguèsse pas, dormiguèt tot lo long del film.
Lo film? Quin film? A ben òc, lo film.
Lo film èra dins la programa del FIRN, Festenal Internacional del Roman Negre :  Cortex. Remirable! 
Lo speech : un policièr alzeimerizat se'n va dins un ostal de retirada, i nifla de mòrts dobtosas e comença l'enquèsta malgrat sa malautiá.
Los papets de l'ostal de retirada comentavan en dirècte, coma dabans la tele. Aquò m'estonèt pas que quand menèri ma mameta al cinèma, parlava tot fòrt per comentar çò que se passava sus la tela, genre "Mais tu vois pas que c'est une salope?!" e ai notat dins mon quasernet "nota bene per mai tard : arrestar de prepausar de menar la mameta al cinèma, vergonha assegurada". E ben los papets de l'ostal de la retirada, aquò desrevelhèt quicòm quand lo policièr alzeimer potonegèt  a grands còps de lenga una caluga de sa residéncia "rooooooooooooo, va bicar amb la caborda... un òme tan polit!".
Bon, lo film : Dussolier es fabulós dins un jòc entre desemparament e luciditat desesperada de l'Alzeimer o los reflèxes del policièr en forma.
Es bravament filmat e fins a la fin, lo film nos pren... E l'anar del policièr alzeimer esmòu... 
Aquò me pertocava e me demandavi de qué podiá far als autres espectators qu'èran benlèu plan mai pròche d'aquò que non pas ieu...
E dins lo film, atencion, vau dire la fin, lo policièr a rason, las mòrts son mai que dobtosas, qu'una infimièra es una tuaira en seria.
E ben, me levèri que risiái tota sola en me dire que, a la fin del film, jamai de la vida los papets de l'ostal de la retirada voldrián tornar amb sas infirmièras.
 
E ma mameta espanhòla, de me veire sorire sola, me fa "sètz plan simpatica, ten, vos fau un poton."

las vièlhas se passejan


"Sus las placetas, a la gardeta, davant lo cafè, au bon de la nuòch, l'acamp de las vièlhas es ben aquí per comentar tot eveniment e per lo cargar d'aquel resson que lo pòble acampat apond a tota causa."
Extrach del Prefaci de Medelha de Max Roqueta.

diumenge, 19 de juny del 2011

Reclama

Un collèga ven de començar un blòg. 

Anatz-i far un torn, vos daissi descubrir lo tèma : unis-vers-cythere.over-blog.com 

Li podètz daissar de comentaris en occitan, que lo parla plan lo tipe. :)

(li podètz tanben dire qu'overblòg es de mèrda e que lo gris es pas polit)

Mèfi a ton cuolet

L'escacalàs del jorn :

Per los incultes qu'aurián pas reconegut lo tipe, es Rocco Siffredi (lo tipe que se pòt curar lo nas amb sa quequeta). Campanha chòc que, s'as ja vist Rocco en accion, te farà lèu passar l'enveja d'abandonar Mamet Loisà e son canicha sus l'autorota.
La veritat? Es un fake. Daumatge, è? L'istòria es explicada sus aquel blòg, un blòg que ne passionarà mai d'un, banda de coquinasses.

divendres, 17 de juny del 2011

Ajuda!!!

Ten, per un còp, benlèu que lo blòg servirà a quicòm.
La femna d'un legeire anonim espèra una pichona e capitan pas de trobar un nom per la drolleta. Auriatz pas una idèa de pichon nom per ajudar los parents desesperats?

Vos cal seguir lo quasèrn de las cargas :

- un pichòt nom que s'escriu parièr en occitan coma en francés
- los -A prononciats "annA" en francés son tolerats
- puslèu un nom d'una santa catolica (o derivat...)
- pas una conariá genre "Docina" o "Salesa"
- pas de "-is" a la fin
- pas de "-on" o "-ion" tanpauc (pas de Manon, Marion, Linon, Lison)
- se comença per una L, es melhor.



Plan mercés per eles!!!!

Sens comentari

dimarts, 14 de juny del 2011

Cooperativa



Las cooperativas, bastiments bèls, fan partida del païsatge dels vilatges lengadocians. Los bastiments bèls e vesedors, son totjorn o sus una plaça, o sus una rota, i passam sovent dabans.
O puslèu i passaviam sovent dabans. Que de cooperativas, e ben n'i a de mens en mens.
Tu que siás pas de Lengadòc Bas, te vau explicar de qu'es aquò una cooperativa. 


La cava cooperativa, dins lo vilatge, aquò èra lo punt convergent del mes de setembre. Los tractors i anavan portar lo rasim de la vendèmia e los escolans, aprèp l'escòla, veniam veire cossí lo tractor vuejava lo rasim dins de tinas bèlas, que dedins i aviá una causa en coa de tira-tap que te matrassava tot aquò. Caliá ben far mèfi de pas tombar dins la tina. Disián que lo David, lo filh dels emigrats espanhòls, èra tombat dedins pichonet, qu'aquò te l'aviá trepanat e qu'es per aquò qu'es nèci e que t'agacha de guingòi...

Totas las vinhas de Miraval e de Vic portavan lo rasim a la Cooperativa de Miraval, aquò te fasiá un rambalh de tractors qu'anavan e venián tot lo jorn, vos disi pas. E los dròlles que s'enchusclavan de l'espectacle, de l'odor e dels rasims raubats. E los vièlhs qu'agachavan. E los pas vièlhs qu'èran aquí tanben. Lo luòc de vida del vilatge pendent un mes. L'economia del vilatge per l'annada.


Mas la cooperativa de Miraval, l'an tombada, e a la plaça , t'i an fotut un parking.

A Gijan, la cooperativa,l'an tombada tanben , e a la plaça, i faràn de lotjaments.


Lo parquing en plaça de la Cooperativa

Ai totjorn d'emocion quand vesi una cooperativa.
Benlèu per la filosofia, tot lo mond pòrta son trabalh al meteis luòc, tot per totes, totes per tot, e per aquel centre de vida qu'aquò representa totjorn per ieu.

Cooperativas e vinhas, es çò meme, ne demòran pas gaire.
Benlèu perque a la plaça de las vinhas, i a de “lotissements du soleil”.
Benlèu perque los que demòran se'n sortisson melhor en se montar en vinhairon independent. 


Alara, lo bastiment tan bèl, e ben, sovent, las comunas aiman melhor ne far quicòm mai.
Enfin, destrusir una cooperativa per ne far un detzenat de plaças de parquing me sembla colhon....

Pas luènh de l'ostal, demòra la Cooperativa bèla, es polida aquela, m'agrada, la de Frontinhan. Espèri que barrarà pas aquela. I pòrtan lo muscat. Òc, lo famós muscat de Frontinhan, AOC, que se un Pescaluna o un Burro vos ditz que lo de Lunèu o lo de Rivesaltes es melhor, los cregatz pas. 


Mas aquí tanben i a de mai en mai de vinhairons independents, non, pas vertat, i a puslèu de mens en mens de pichons vinhairons amb sas quatre vinhas. Las vinhas, rapòrta mai de las vendre. E un lotissament de mai, un. Quant de temps durarà encara aquela de cooperativa amb sa destilariá cooperativa de l'autre costat de la rota? 
Vinha assauvatgida

I a encara de luòcs ont ne podèm veire de cooperativas. Sabi pas se i son perque servisson encara o perque la comuna a pas agut lo besonh (o los sòus) de las tombar. S'anatz dins lo rèire país besierenc, ne veiretz de cooperativas... dins lo Lengadòc Bas totjorn, mas mens pròche de la mar. 

Aquí, la pagam car la mar. Cada metre cairat deu èsser rentabilizat. 

Una cava (isto)rica de Miraval qu'a barrat,
faràn de lotjaments a la plaça... 

E lo paure vinhairon qu'anava a la cooperativa, de qué fa quand sa cooperativa barra? E ben, o fa lo vinhairon independent, mas aquí cal de sòus. O va a la cooperativa mai pròcha qu'es totjorn plan luènh, e se descoratja. O arrèsta. E vend. E una vinha de mens, una.
A la plaça dels socs, aurem d'ostals pels retirats franchimands que vòlon vielhir al solelh, o de gàbias pels toristas, o una zona comerciala.




Benlèu vos demandatz de qué me peta uèi a vos parlar d'aquò. E ben, es que l'autre jorn, passèri dabans una cooperativa "reciclada".

Agachatz-me çò que n'an fach :


T'an fotut un LIDL dins una cooperativa.
T'an fotut l'esclavagista del discount dins una cooperativa.

De còps que i a, lo subrerealisme es dolorós.

diumenge, 12 de juny del 2011

De qu'es coma sèrp?


Es dangierosa? La pòdi agantar coma o expliquèron dins 30 Millions d'Amics o es dangierosa que me pòt tuar d'una mossegada?

Uèi, es dimenge.

Per los qu'anaràn a la messa, doblidètz pas :

M'agrada lo "participe activa e piedosamente".
Aquò vòl dire que cal levar lo det abans de dire "amen"?

dijous, 9 de juny del 2011

Caçaira e pecaira.


Najat El Hachmi, legiguèri son segond libre, L'últim patriarca, qu'aguèt lo Prèmi Ramon Llull. M'agradèt sens m'estrambordar, mas m'agradèt. 
Profechèri de la Sant Jordi per crompar son darrièr llibre La Caçadora de cossos, (e ela profechèt de la Sant Jordi per publicar son libre coma o fan totes los autors catalans :P). E ben, m'estrambordèt pas tanpauc. Aquò m'emmèrda, qu'ai l'impression d'èsser la sola que s'estrambòrda pas a la lectura de sa pròsa. Es pas missant, disi pas aquò, mas bon... Enfin. 
Çai sota un extrach un pauc caud de l'estring. Que dins son darrièr libre, de cuol, ne vòs aquí n'as!
En els ulls del Panjabi no només hi veia que li agradava, podia llegir-hi totes les coses que voldria fer-me si em tingués al llit, si pogués tocar-me. El dia que es va asseure just al seient de davant jo ja en coneixia el ritual : dissimular, tornar a mirar, fer veure que els ulls es troben per casualitat. Fins que, desconeguts del tot com érem i sense haver intercanviat mai cap paraula, un dia vam passar tot, absolutament tot el trajecte amb la vista clavada l'un en l'altre. No dèiem res, només ens miràvem així sense parar, sense fer veure que només miràvem, amb el seu company al costat que no sabia què fer. Hi parlava i ell de tant en tant contestava però sense mirar-lo perquè feina tenia a mirar-me a mi. No hauria dit mai que el sexe es pogués respirar així. Encara que no fos amb els ulls, allò era sexe de debò. L'olor d'ell se'm ficava nas amunt i m'anava directament al baix ventre, no pas a l'entrecuix, just per sobre, la part de la panxa que toca l'os del mig de la pelvis. Una olor que feia pessigolles allà ja va ser tot un regal, no troba? Vaig anar-me fent conscient de la meva pròpia respiració mentre contemplava la seva. De com de tant en tant entreobria els llavis i podia veura una llengua humida que em deia t'espero. Tot ell era un crit de t'espero, estic esperant que arribis a mi. Tot el meu cos apuntava cap a ell , com les partícules de ferro quan hi ha un imant i es posen una sobre l'altra per intentar abastar-lo, els mugrons m'apuntaven cap a ell, el coll em demanava de deixar-se caure enrere i, una vegada més, oblidar-me del món, oblidar-me de tot. Això era un dia que el tren anava ple, gent asseguda al voltant, dreta, però jo feia estona que no recordava on era, abstreta en els ulls que se m'enduien. Vaig posar una cama sobre l'altra amb l'excitació amenaçant d'esclatar-me allà al mig i esquitxar tothom, sense defugir mai la mirada. Feia cara de voler dir alguna cosa perquè el trajecte ja arribava a destinació quan vaig girar-me cap al paisatge i, tancant els ulls i obrint la boca per deixar anar el sospir últim, vaig sentir les darreres sotragades de l'orgasme com una serp que se sacseja per dins i cap amunt.

dimecres, 8 de juny del 2011

Pichon plaser de la vida

Crompèri a Botanic (soi una bobo de mèrda) una orquídia per metre dins mon burèu. Sabètz plan, d'aquelas flors que ne vendon a ferrats per la fèsta de las maires.
La flor passèt passiguèt. E tota la branca de la flor se sequèt.
Cresiái que la flor èra a crebar mas non. Crebava d'un costat que la branca se secava mas de l'autre costat, fasiá de fuèlhas tant e mai. Enfin, "tant e mai", es un biais de dire, ne faguèt quatre de fuèlhas. Remarca, quatre fuèlhas, es pas mal, quand la comprèri n'aviá pas que doas. 200% d'aumentacion.
L'asagui quand i pensi, es a dire quand la botelha qu'es sus la taula es quasi vuèja, vogi çò que demòra dins la planta. Es pas al solelh, que lo solelh i dintra pas aquí.
E ben vejatz un pauc la resulta :





Una flor de florida, e tres en preparacion.

E ben, es colhon, mas quand la vesi, soi plan contenta :)

Max lo fippie.

Max Roqueta èra un hippie del pel vèrd e nos o avián pas dich :

dimarts, 7 de juny del 2011

Femnas de dictator


Me soi regalada de legir Femmes de Dictateur de Diane Ducret (e adòri la fòto de la cubèrta!)

Çai sota quauques extraches, son pas especialament lo rebat del libre, mas es çò qu'aviái enveja de metre sul blòg :)
1918 est en effet pour Margherita une année difficile, celle des séparations. Angelica, l'amie des premières amours socialistes quitte l'Italie pour rejoindre une autre homme, un autre leader charismatique, Lénine. Margherita ressent la défection comme une trahison. “Elle n'avait pas le sens de l'humour, nous dit-elle, ni celui du beau – pour son bonheur -, sinon elle se serait jetée dans le puits le plus proche, encore qu'elle eût bien peu de familiarité avec l'eau.” Impossible pourtant d'oublier cette camarade dont elle fut si proche. Margherita persifle toujours, comme seule une rancoeur féminine sait être si tenace, évoquant sa silhouette informe, son buste mou, ses jupes traînant dans la poussière, et ses cheveux gras, “hébergeant tous les insectes de la création”. Elle n'aura de cesse de rappeler, pour toute argument, sa “plate laideur kamoumke”.


C'est Margherita qui joue ce rôle de directrice de communication pour Benito. Elle doit faire aimer cet homme à un peuple qui ne l'apprécie guère. Il faut créer un mythe, celui du surmâle. Mussolini le joueur habile , Margherita le fin stratège. La révolution nationale est en marche. Il est l'homme qui travaille quinze heures par jour, doté d'un pouvoir de concentration et d'une force physique hors du commun, veillant sans cesse aux destinées de l'Italie. Un homme qui ne s'épanouit qu'en se dédiant corps et âme à son pays. Du moins est-ce que Margherita a décidé de mettre en scène. Elle rédige à cette intention une biographie détaillée de la vie et des actes de Benito Mussolini, développant à loisir les hauts faits de son homme, qui devient sous sa plume une idole. Benito avait bien tenté, quelques années auparavant, d'écrire lui-même son autobhiographie, profitant d'un séjour en prison. Le résultat fut peu convaincant , et il se rendit compte ainsi qu'à 28 ans, on a peu à raconter sur soi.
Margherita use de procédés novateurs. Le livre contient d'abord nombre d'images montrant Benito dans diverses situations : on le voit jeune, en uniforme fasciste, ou encore dompteur avec sa lionne, ou bien à cheval, saluant la foule. Benito ne sait pourtant pas tenir sur une monture, malgré les efforts quotidiens de son maître écuyer ; quant à sa lionne, après avoir vécu un temps dans son appartement, elle l'accueillait généralement toutes griffes dehors. Margherita a compris un point essentiel : au-delà de la qualité d'orateur de Benito, il a un corps, une présence physique magnétique. Il faut donc le montrer, tout le temps, partout, dans toutes les postures. On montre également des côtés inhabituels d'un chef politique, ouvrant la voie de l'intime : Margherita ne se prive pas de dépeindre les petites faiblesses de son amant, rendant le personnage touchant d'humanité, par ses colères homériques ou ses moments d'abattement.
La première édition paraît non pas en italien mais en anglais, à Londres. Car c'est d'abord au monde entier qu'elle a choisi de faire aimer Mussolini. Son plan de communication est efficace. Le livre est un énorme succès de librairie, on compte bientôt une vingtaine de traductions allant jusqu'au turc ou au japonais.


La majorité des Chinois n'ayant que peu ou rien à perdre n'éprouvent peut-être pas une peur excessive de la collectivisation des moyens de production. Mais aucun d'eux n'est prêt à accepter la collectivisation de leurs femmes. Or, réinventer les rapports entre l'homme et la femme est un élément fondamental de la nouvelle société que Mao veut bâtir. Dans un certain sens, la réforme du mariage qu'il préconise, qui assurerait à tous la liberté d'aimer et surtout de ne pas aimer et offrirait aux femmes la possibilité de divorcer représente une expérience autrement plus révolutionnaire que la réforme agraire.





Sous Nicolae, pas le droit au célibat. Des taxes frappant les personnes seules de plus de 25 ans et les couples sans enfants donnent à tous l'envie subite de trouver un partenaire. Ainsi sanctifiée, la femme est avant tout un ventre, principal contributeur de l'effort démographique national. Celles qui refusent ce rôle sont mises hors la loi, avec des funestes conséquences : cinq à dix ans de prison à régime sévère.
Lorsqu'un “accident” arrive, difficile de trouver un spécialiste acceptant de prendre des risques et d'interrompre la grossesse. Les dénonciations sont légion, il faut alors procéder à la va-vite, sur une table de cuisine. Pour les désespérées, il reste les aiguilles à tricoter ou les potions concoctées par de vieilles guérisseuses, véritables poisons que l'on avale au petiut bonheur la chance. Une pratique non inscrite dans la loi mais courante attend les survivantes : l'interdiction de prodiguer tout soin à la femme qui s'est fait avorter avant qu'elle ne dénonce ses complices.
Ces femmes expropriées de leur intimité se tournent vers celle qui se voulait leur modèle, Elena. Pourquoi ne les aide-t-elle pas? En tant que patronne de la recherche scientifique et de la planification sanitaire, celle-ci ne peut être à l'origine de toutes ces mesures. Pour l'opinion, elle est coupable. L'amertume des femmes roumaines envers Elena se retrouve dans un triste jeu de mots qui circule alors à Bucarest quand une nouvelle maladie y fait son apparition, le sida. On demande à quoi correspondent les initiales qui forment ce mot, et on répond : “Savant, Ingénieur, Docteur, Académicien”, titres dont Elena aime à se parer et qui doivent être énoncés dans cet ordre. Ce trait d'humour désabusé reflète une accusation bien réelle de la population à l'égard de la sainte Elena.


Il commande ainsi une étude géologique et sismique de la ville, et choisit cette immense partie couvrant 520 hectares – l'équivalent de trois arrondissements parisiens – comme étant la plus sûre pour abriter sa demeure présidentielle. On expulse 40 000 personnes et 30 églises sont détruites. Un des plus vieux quartiers de Bucarest, datant du XVIIIe siècle, est entièrement rasé. En 1983, les travaux pharaoniques démarrent : 20 000 ouvriers s'y consacrent de jour comme de nuit, sous la direction d'Anka Petrescu. Un an et demi plus tard sort de terre, sur 45 000 mètres carrés au sol, un espace habitable coquet de 350 000 mètres carrés. Enfin, Nicolae a réussi à façonner une demeure selon ses goûts, où les courants d'air ont été bannis, et les microbes traqués.


Sus internet :