dimarts, 30 de novembre del 2010

Per se rescaufar

Aquò giala de'n pertot d'aquesta passa!
Alara, soi anada quèrre dins mon ordenador quauques fòtos per s'exotizar un pauc...








Las fòtos son estadas fachas al Jardin Botanic Marimurtra a Blanes. (mòrt als sits faches en flash!!!)

dilluns, 29 de novembre del 2010

4 jorns a Manresa...

A la debuta del mes de novembre, passèri 4 jorns a Manresa.
Non, èra pas per faire lo canal de Manresa en bicicleta, aquò's previst, mas quand farà mens freg...
Non, èra pas per far lo torn gastronomic del Bages... a Manresa, mangèri pas que de kebabs en cò d'un Turc que i aviá una dançaira del ventre. Aquò foguèt util, qu'ai comprés cossí cal faire per far la dança del ventre. Basta de cuolejar, aquò te bolega lo gras del ventre, e aquò t'excita lo mascle qu'es a manjar son kebab plen de ketchup, en mai d'aquò, te cal caçar las moscas amb las mans, aquò te bolega las popas, e aquò t'excita lo mascle qu'es a manjar son kebab plen de ketchup. Mas a Manresa, i anèri pas per comprene la tecnica de la dança del ventre gras.
A Manresa, i anèri perque parli plan catalan e plan espanhòl.
A Manresa, i anèri per far la promocion de la Talvera. Per presentar la Talvera. Per vendre la Talvera. Oèp! Faguèri VRP de la Talvera! Me dison dins l'aurelheta que se ditz pas mai "VRP" que cal dire "manager". Anèri a Còrdas d'Albigés quèrre mon costum de VRP= mon camisòt de la Talvera que carguèri 4 jorns (e al cap de 4 jorns... e mai Dark Vadòr auriá pas suportat... urosament que durava pas que 4 jorns la fièra...) e la Valisa RTL VRP amb tot lo material dedins. Lo material, aquò vòl dire: la decoracion de l'estand, los papièrs de donar al mond interessats per la Talvera, en multilingues perque Manresa a la debuta de novembre, es lo rescontre poliglòt que e mai los angleses i parlan catalan!, los disques de donar al mond interessats per la Talvera, un papièr e un estilò per notar lo nom del mond a qual doni un CD, sèm pas una ONG que dona de CDa tot lo mond, òu!!! 

E me vaquí partida lo dijòus de matin cap a Manresa.
Primièr de tot, trobar lo luòc ont me cal montar l'estand e primièra "presa de contact". " presa de contact", es pas lo nom d'una figura de Mortal Kombat mas un tèrm qu'utilizan los pròfs per dire "ò putan, los vau rescontrar pel primièr còp, qué lor vau contar?". Aquò's fach sens gaire problèmas, soi bona ieu per las presas de contact.
Segond, trobar lo luòc ont dormirai. E aquí, las causas se complican. Pendent ma presa de contact, me donan un papièr qu'aviái estampat mas doblidat dins l'estampadoira amb l'adreiça de mon ostalariá. Es dins un vilatge pròche de Manresa. L'adreiça: Carrer Major, 57. 
Tròbi lo vilatge. Òsca.
Tròbi lo carrer Major. Òsca bis!
Tròbi lo numèro 57 del carrer Major. Òsca ter!
Tròbi una plaça per daissar l'autò pas luènh del 57 carrer major. Òsca ter bis.
E al numèro 57, quand me sarri, te lo vesi pas lo panèu "ostalariá". E me disi: "aqueles rachoses, m'an fotuda dins una traça d'ostalariá pesolhosa pas cara qu'an quitament pas los sòus per se crompar lo panèu "ostalariá , zero estèla". 
Pas grèu. 4 jorns roots amb un sol camisòt dins una ostalariá ronhosa. Pòdi subreviure. Enfin, cal veire las causas po si ti va ment: "Val mai una ostalariá ronhosa qu'una ostalariá ròsa", per los qu'an pas jamai passada la frontièra espanhòla: las ostalariás ròsas son de bordèls ont se van vuèjar lo pòrre los desesperats nòrdcatalans, audencs, besierencs e montpelhierencs, i van amolonats a 4 dins un Seat León jaune tuning (roooooo, aquò se meriiiiita un pòooooost!!!). E me sarri del 57. E aquí te vesi un garatge e una pòrta, e sus la pòrta, dos noms genre "Joan Laporta i López" e "Núria Pi i Bages". Estranhs coma noms per una ostalariá. Mon det se sarra de la campana coma lo det d'E.T. se sarra del det d'Eliòt abans de dintrarostal (ai lo sens de la metafòra uèi). 
E aquí, contrariament a E.T.: lo dobte. "Benlèu aquò's un ostal normal e pas una ostalariá. Es pas normal. Vau telefonar". E telefoni. Perque soi colha, mas ai tant la costuma d'èsser colha que ara, las vesi arribar de luènh mas conariás.
"Hola, l'ostalariá?
- òc
- e ben soi davant lo numero 57 del carrer major, mas vesi pas d'ostalariás
- ont siás?
- al numero 57 del carrer major
- òc, mas de quin vilatge?
(e aquí te sentisses cona)
- ben del vilatge a costat de Manresa!
- quin carrer?
- e ben lo carrer major!
- quin numero? 
- lo 57
- a ben, nosautres sèm al 87...

Soi sul bon trepador, es ja aquò.







L'ostalariá perfiècha. La vos conselhi: Pensió Soler a Sant Joan de Vilatorrada, de mond bravament aimable, ostalariá bon mercat, las causas plan netas e nòvas.





Es polida ma valisa!
Retorn al QG ont promòurai la Talvera (raaa, lo futur del vèrb promòure...).
Montatge de l'estand e primièrs contactes. Espèri la serada amb impaciéncia perque i a un sopar a gratis. Manjar, beure, tot es bon. Agachar los mascles per saber se i auriá un òme de ma vida que se passejariá per aquí. Perque o ai remarcat, quand ai mon polit camiset de la Talvera, lo mond me venon parlar.
Mas non.






Aprèp lo soparprotprotagratis, anèri al concèrt de Hasna El Becharia, una araba que jòga de guimbri ( lo guimbri es una bassa nòrd africana que Paul ne jòga dins la talvera, a un son pregond, sord, m'agrada fòrça!!) e ben m'i regalèri a aquel concèrt! Just un pauc embufada que parlèsson francés... Mas rai!
Anatz escotar, aquò val lo còp!


L'endeman, a 9h, soi al front per parlar de la Talvera al mond entièr. Primièra aventura ja contada

La segonda aventura es que quand me baissèri per prene un disc dins la valisa e ben mas bralhas petèron, mas o vos contarai pas, ai encara un minimum de dignitat.


Lo ser del 2nd jorn, anèri a un concèrt qu'èra al quatren estanci. I sètz ja anats vosautres a un concèrt al 4en estanci? Al concèrt i anèri per doas rasons: una èra perque i aviá l'Efrem Lopez e dempuèi lo temps que lo Joan dau Peiroton nos confla amb l'Ham de fòc, me lo caliá veire aquel tipe. Mas la rason màger èra perque i aviá un dels dròlles Chemirani al zarb e lo zarb, ieu, aquò m'agrada. 



Aprèp aquò, endralhèri las carrièras frejas e en còsta de Manresa per anar al concèrt d'Amsterdam Klezmer Band, perque lo klezmer, aquò m'agrada.

L'endeman, èra lo grand jorn. Lo jorn del concèrt de la Talvera. 
La causa que pas degun present a Manresa deviá mancar. E ne distribuiguèri de papieròts de reclama, o diguèri sai pas quantes còp " a les 6 , darrere el Casino" (sembla un rendètz vos per quicòm mai dich aital...), tot aquò las popas en abans per plan far veire lo nom del grop sus mon camisòt que fasiá la fèsta dempuèi 3 jorns.


E lo concèrt arribèt.
Tot plen de mond.
Èri al fons amb mos amics qu'aimi La Marieta e lo Pèire de la Sauma e lor disiái "anam morir estofats a un concèrt de la talvera! Aquò's n'es una de mòrt gloriosa!". Mas moriguèrem pas perque anèrem dançar e aquò o vos contarai un autre jorn.



E mon aventura de manager? 
Manager es un mestièr un pauc estranh. Prenes una comission sul prètz d'un grop, te cal far un pauc la puta per los vendre (enfin, coma totes los mestièrs de vendeires qué) e te cal esquichar los artistas tanben. As lo cuol entre doas cadièras, te cal contentar tot lo mond: tos artistas, los crompaires d'espectacles e ta femna que vòl de mai en mai d'argent... 
Pendent 3 jorns, ensagèri de convéncer lo mond que caliá far venir la Talvera en concèrt. Faguèri pas la puta, expliquèri tot simpletament que la Talvera es lo melhor grop del monde. Pas complicat d'o explicar, ne soi intimament convençuda. Sai pas se mon argumentacion foncionèt, o veirem dins los dos-tres ans que venon se la Talvera fa una virada mondiala en Catalonha. Sai pas se foncionèt, mas aquò m'agradèt de rescontrar de mond e de lor parlar en catalan, francés, occitan, espanhòl, italian e mai anglés! en lor explicant a totes tot plen de causas sus la Talvera e Occitània. Me regalèri. 



Puèi aquò me fa una linha de mai sus mon CV:

Del 4 al 7 de novembre de 2010: PseudoManager poliglòt de la Talvera

La classe!!!

dijous, 25 de novembre del 2010

2005! Òc, 2005!

Facebook t'o a pas dich.
Es l'aniversari dau blòg.
5 ans!

5 ans fa, publicavi mon primièr pòst.
Mon primièr pòst, lo sol pòst pas brica pas brica autobiografic.

5 ans fa, aquò començava ex nihilo.

5 ans fa, n'i aviá un, pas qu'un, un solet, que comentava regularament, e lo vòli granmercejar que, dempuèi 5 ans, es aquí a legir e a daissar de comentaris. Granmercés mon Camelon :).

Mas Camelon , lo coneissiái, eriam a la fac ensems. I aviá en mai del Camelon un autre comentator regulièr, que comentava dins un lengatge estranh, Pasha, que el tanben dubriguèt son blòg quauques temps mai tard... 2 ans mai tard que lo mieu. Maime, es ton blòganiversari a tu tanben :)



Pels 5 ans del blòg, m'agradariá de vos pausar quauques questions. Ai carculat qu'ai entre 50 e 80 legeires regulièrs (que venon cada jorn o quasi). Vaquí mas questions:
1) Cossí arribèretz aquí?
2) De qué vos agrada pas?
3) De qué vos agradariá mai?


Granmercés a totes los legeires que venon aquí , un grangrangrandmercés als comentators e un poton especial al mond que crosi dins la vida vertadièrapasvirtuala e que me dison tot contents que legisson lo blòg :)

divendres, 19 de novembre del 2010

Lo con es benlèu pas l'autre (2)

En Catalonha, descobriguèri los comuns de luxe. 
Los comuns que dintras dedins e as l'impression d'èstre dins la classa VIP del Titanic:

De miralhs, de causas high tech, e qué te sabi encara. Pas lo temps de tròp remirar qu'as de causas de faire de bon matin. E per far tas causas, vas directament a la pòrta, en te dire "tanta plaça per un solet cagador?" encadenat amb "es plan una idèa de catalan aquò!".
E la pòrta, la soleta, es barrada. Ocupada, segur. Normal es lo matin. La catalana (òc, èran los comuns per las dònas) tanben caga de bon matin.
Alara sortissi dels comuns e espèri defòra. M'agrada pas d'esperar dedins. Soi claustrofòba.
E espèri un momenton defòra.
E arriban doas catalans que vòlon far sos afars matinièrs dins los cagadors luxuoses. E m'agachan... la mena d'agach: "Ten? e de qué fa aquela d'aquí defòra?"
Ieu que compreni la comunicacion non-verbala en catalan, lor disi "Es ocupat".
"Ocupaaaaaaaaaaaat?!?!"
"Òc, ocupat." jos entendut "òc, ocupat conassa, akò vòl dire que quand vòs dubrir, la pòrta es barrada. E s'es barrada la pòrta, es perque i a quauqu'un dedins. Un pauc de bon sens, mèrda!"
S'agachan totas doas.
M'agachan a ieu.
E aquí as l'agach de la catalana que t'agacha a tu.
La catalana quand t'agacha, i a tot plen de pietat dins son agach. A de pietat per tu, perque siás pas catalana, e la catalana a d'empatia e se pensa "ai, pauròta, es pas catalana, a pas agut l'astre de nàisser dins aquela civilizacion de la lenga, del bon sens e del grand progrés tecnologic". La Catalana t'agacha coma l'Americana o agacha tot quand es a caminar dins un orfanelat (soi pas segura del mot) al fins fons d'Índia. Mas tu, o sabes pas que siás dins lo fosc condicionat per ton luòc de naissença.
E la catalana, generosa, te demanda "mas as butada la bona pòrta?". E tu aquí, siás pas colha, te dises que i a quicòm que truca. E l'agachas, l'uèlh plen d'ignorància, d'inocéncia e de "ieu tanben vòli pissar, sas".

La Catalana dintra.
E te ditz "cal butar fòrt, sas!"
E aquí la catalana, en plaça de butar la pòrta, te buta çò que semblava d'armaris:
Òc, las causas a drecha amb los botonets grises... aquò's de pòrtas.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Divendres, vau dançar lo forró a Tolosa!



e aprèp quauques entrainaments e quauques gòts de cachaça e de caipirinha, farai coma aquò:



... cargarai una raubeta corteta corteta e me fretarai l'embonilh a la cuèissa d'un polit brasilièr.

dijous, 11 de novembre del 2010

Devinhòla : Mission comunala

Te cal anar pissar o pièger, benvengut/uda als comuns. Ara, ont te cal anar per complir ton prètzfach? :

dilluns, 8 de novembre del 2010

kwin

Ai mon ordenador tant aimat de petat.
Ubuntu ditz que pòt pas montar lo /root/sys/ e lo /root/dev/ nimai lo /root/proc/. Sai pas s'es lo disc dur qu'es macat o una cagada de l'OS. dins totes los cases, aquò's la marana, qu'es mon otís de trabalh mon ordenador e , evidentament, coma soi colha entre las colhas, fau de sauvagàrdias quand i pensi , e i pensi pas sovent.
Las circonstàncias m'an fach tornar brancar l'ordenador vièlh de taula que me permet d'èsser un minimum brancada e de poder assegurar un minimum. perque coma o disiá Fredo M. "the show must go on".

Çò pièger dins l'istòria, es qu'ai una molonada de causas de vos contar! Mon experiéncia de pseudo manager poliglòta del melhor grop d'occitània, de la recèrca de la pòrta dels comuns, de la farandòla que LaMarieta ne foguèt la bigstar. mas l'informatica a decidit que seriatz de lectors frustrats.

Amic legeire frustrat, per te desfrustar, te daissi amb aquela video que me faguèt pissar de rire.

diumenge, 7 de novembre del 2010

dijous, 4 de novembre del 2010

qué vesi de la fenèstra?

a Manresa...


Lo Ducado es al nas çò que Gifi es al bon gost



Ai passat lo contraròtle tecnic de ma Kagona. E òc, fa ja 4 ans que me rabala de'n pertot , a quicòm coma 115 000 km al comptador e sus sa carta d'identitat, es marcat “visita abans lo 03/10/10”. Ai un mes de retard tot juste.
Lo contraròtle tecnic, lo fau dins lo vilatge d'a costat.
Es un garatge pichon que i trabalha un tipe, pas mai.

Daissi l'autò dabans lo garatge e vau ont es marcat “recepcion” per donar los papièrs e senhalar mon arribada.
Passi la pòrta... e soi en Espanha.
Aquò pudís lo Ducados freg. La coneisses pas l'odor de Ducado freg? Es l'odor que i a dins los bars en Espanha e dins las pensions pas caras.
T'o pren tot. S'empega a las parets, s'empega a tos vestits, se t'empega dins lo nas, n'i a de'n pertot, tot çò que tòcas embocana a Ducado, tas mans pudisson a Ducado, tos vestits embocanan, ta pèl es al Ducado. L'orror.
Un jorn qu'anèri a Lhèida, lo sol jorn qu'anèri a Lhèida de ma vida, aviái 18 ans e mièg, sabiái pas me fretar las dents sola, èri timida, quequejavi mas la fac per un miracle que m'es encara misteriós me mandèt a Lhèida a un collòqui, tot pagat. Tot èra pagat: lo tren, lo dormir, lo manjar e mai la rèsta. M'avián donada una fortuna per partir 4 jorns, n'i aviá tant que creguèri que s'èran enganats, n'i aviá tant que poguèri pagar dos meses del loguièr de ma “studette” d'estudianta clapassièra. Inutil de vos dire que i comprenguèri pas res al collòqui, mas i anèri. Ma primièra sortida del territòri, lo primièr viatge en Catalonha. Arribada a la gara de Lhèida, cerquèri ont dormir. E m'indiquèron una pension dins lo centre, la nuèch èra 1000 pessetas (40 francs de l'epòca), aviái calculat que se dormissiái 3 nuèchs, me fasiá 3000 pessetas e qu'estalviariái tot plen de moneda de la que m'avián donada, youpi. A l'acuèlh de la pension, son pas aimables. Doni mon bilhet de 1000 pessetas, daissi ma carta d'identitat francesa que sus la fòto aviái 9 ans, e monti a la cambra. Dubrissi la pòrta. Quina pudor, macarèl! Lo lièch, los lençòls, l'armari, las parets, tot pudissiá a tabat. Berk.
Pas de lagui, vau dubrir la fenèstra! Dubrissi la fenèstra, dubrissi los contravents... e me vaquí dabans una paret! Ieu que dempuèi pichonèla vesi de ma fenèstra l'estanh de Vic, que se dubrissèm las fenèstras de l'ostal, s'envolam de tant qu'aquò bufa, podiái pas comprene que darrièr una fenèstra i poguèsse aver un paret. A de qué servís una fenèstra se dubrís sus una paret, se podèm pas agachar lo païsatge e se i podèm pas respirar?
Soi segura que mon leitmotiv “ a non, ieu pòdi pas demorar dins un apartament en vila” me ven d'aquò.
Partiguèri dins la ciutat.
Trobèri una autra pension, costava 2700 pessetas la nuèch, demandèri de veire la cambra. Pudissiá pas lo ducado. Anèri quèrre mos afars e i passèri los 3 jorns, tant pis pel 1700pessetasx3 perdudas.
Charrèri un bocin de nuèch amb lo gardian, que me parlava en catalan e en espanhòl, que ieu li parlavi en sai pas tròp qué, mas parlèrem. Èra un galejaire. Alara me contava de galejadas... que compreniái pas. N'i una que me la contèt, que me l'expliquèt 50 còps e que la comprenguèri pas. Èra l'istòria d'un tipe qu'a un pichon e que lo vòl sonar “pepe” mas lo capelan vòl pas. Ja , aquí caliá rire perque “pepe”es pas un nom vertadièr, e ieu aquò o sabiái pas, dins mon cap, i a d'espanhòls que se disián Pepe e vesiái pas ont èra lo problèma incial de la galejada. Pepe, quand i pensam plan, es pas mai con que Concepción coma nom. La coneissètz quauqu'un aquela galejada? M'agradariá plan de me sovenir de la fin... mas coma comprenguèri pas la debuta, pensatz plan que me soveni pas de la fin.

Bon e mon contraròtle tecnic?
E ben pudís a Ducado.
Puèi, i a de flors de plastic compradas d'ofèrtas a La foirfouille o Gifi. Ai l'impression d'esser dins un bar espanhòl ont i a una nèbla de tabat, la maquina de sòus que vira e tinda amb un vièlh sens dents clinat dessús. Manca pas que l'andalós pichon que dintra en demandant son carajillo costumièr.
Mas lo tipe del contraròtle tenic... daissatz-me que l'agache un pauc. Pichonel. Las cambas cortas. Las mans rufas. La cara redonda. L'uèlh aluserpit. La clòpa al canton de la boca. Aquí l'ai!

Manca pas que lo carajillo.

dimarts, 2 de novembre del 2010



Laurent Labadie, lo coneissiái de luènh. Aviái vist sos corts metratges de Dòc Occitan (o Prof d'òccitan me soveni pas) e a l'epòca aviái trobat aquò genial, soi fan de Cho chi Shon que m'escalassi a cada còp que l'agachi, l'aviái vist en Gora l'occitanista a Estivada a Rodés, aviái vist sa leiçon de Solexcitant e per ieu, èra un caluc, un cabordàs coma n'i a pauques, un capable de tot, dins la provocacion un pauc borderline. E aquò m'agradava. Portava quicòm dins un mitan cultural occitan tròp propret.

E sortissi de 3 jorns d'estagi de teatre amb el. “Practica teatrala en lenga occitana” o “usatges de la lenga occitana dins la practica teatrala” (o una causa dins lo genre) se disiá la causa (i auriatz degut anar, qu'èra super, ne tornarai parlar se n'ai lo temps). E aquí descubriguèri Laurent Labadie. Puta, quin òme! Es un tipe de los que t'agradariá de n'aver a bodre a ton entorn: d'una umanitat e sensibilitat granda, es a l'escota de cadun, encoratja tot lo mond, capita de trobar quicòm de positiu de bastir a partir d'aquò.

Laurent Labadie, quand ausís de contes, e ben plora, quand te conta quicòm que l'esmòu e ben qu'a de lagremas plen los uèlhs. Es un sensible.

A costat d'aquò, es un tipe que mòu una ussa, e te fa petar de rire.


Es un comedian del tot diferent dels quauques comedians que coneissi e m'agrada çò que pòrta. Es sortit d'una revendicacion linguistica, te rabala pas un passat militant o politic... ai enveja de dire qu'es “fresc”. M'agrada tanben tot son questionament. Aquí pendent l'estagi aviá un biais de pausar los problèmas, de problematizar las questions que m'agradèt bravament, va directament al gran, se sega pas las cervèlas amb de mots complicats en virant a l'entorn de las causas, ditz las causas coma son o coma las sentís e pausa correctament e directament los problèmas.. Laurent Labadie es de segur un caluc dins sos espectacles, e es plan çò que li demandam :P . Mas es tanben un comedian que se pausa las questions que cal, entre autras: cossí anar al public quand lo public ven pas a tu? Cossí menar l'occitan a un public que se'n branda?

A un vam, un estrambòrd, una calor umana, un apròchi de las personas que me pertòcan.

E puèi es un tipe que t'agacha dins los uèlhs puèi te soritz, e me damne, aquò te fa bravament de ben!



Laurent Labadie, es lo rescontre de l'annada.



dilluns, 1 de novembre del 2010