dilluns, 4 de juny del 2007

diluns de matin

"...y sólo en aquel instante me di cuenta de que aquello ya era irreversible, de que a partir de ese momento ya sólo me quedaría recordar cómo era el tono de su voz, de qué manera sus gestos, sus palabras o sus silencios se grababan en las retinas de la interpretación ajena y dejaban algo escrito en la involuntaria memoria de los otros, memoria al que tendríamos que recurrir desde entonces para revivir a quien no estaba."
tirat de Un milagrio en equilibrio de Lucía Etxebarria


En legir aqueste passatge, me remembrèri coma, pauc de temps aprèp la mòrt de mon paire, aviái doblidada sa votz. Akò me trebolèt fòrça, cossí se pòt doblidar la votz de son paire?
Puèi, finalament, me trachèri qu'aviái tot doblidat: sa votz, mas tanben sa nolor e son rire.
Capitèri de tornar trobar lo son de sa votz, de tornar trobar sa nolor... e ara soi a far trabalhar la mementa per tornar ausir son rire.
Per los gestes e los mots, "lo dire e lo faire", akò l'ai pas doblidat. Si, de còps que i a, d'expressions que disiá, e qu'aviái doblidadas. De còps las crosi dins un libre o mon fraire las sortís. E a un gost de magdalena.



Me fa pensar que me cal pensar d'anar veire sos parents del vièlh.


.

2 comentaris:

  1. Bodiu! Na K e tu que'm hètz un concors de tristèr, Diu vivant! Avetz un temps de totsants acera???? Anem! Un sorridet, que la vita contunha!

    ResponElimina
  2. òc, plan segur que la vida contunha!
    (enfin, per d'unes...)

    Te'n fagues pas per ieu ;)

    mercés per ton messatge :)

    ResponElimina

Mercé :)