dijous, 9 de juny de 2011

Caçaira e pecaira.


Najat El Hachmi, legiguèri son segond libre, L'últim patriarca, qu'aguèt lo Prèmi Ramon Llull. M'agradèt sens m'estrambordar, mas m'agradèt. 
Profechèri de la Sant Jordi per crompar son darrièr llibre La Caçadora de cossos, (e ela profechèt de la Sant Jordi per publicar son libre coma o fan totes los autors catalans :P). E ben, m'estrambordèt pas tanpauc. Aquò m'emmèrda, qu'ai l'impression d'èsser la sola que s'estrambòrda pas a la lectura de sa pròsa. Es pas missant, disi pas aquò, mas bon... Enfin. 
Çai sota un extrach un pauc caud de l'estring. Que dins son darrièr libre, de cuol, ne vòs aquí n'as!
En els ulls del Panjabi no només hi veia que li agradava, podia llegir-hi totes les coses que voldria fer-me si em tingués al llit, si pogués tocar-me. El dia que es va asseure just al seient de davant jo ja en coneixia el ritual : dissimular, tornar a mirar, fer veure que els ulls es troben per casualitat. Fins que, desconeguts del tot com érem i sense haver intercanviat mai cap paraula, un dia vam passar tot, absolutament tot el trajecte amb la vista clavada l'un en l'altre. No dèiem res, només ens miràvem així sense parar, sense fer veure que només miràvem, amb el seu company al costat que no sabia què fer. Hi parlava i ell de tant en tant contestava però sense mirar-lo perquè feina tenia a mirar-me a mi. No hauria dit mai que el sexe es pogués respirar així. Encara que no fos amb els ulls, allò era sexe de debò. L'olor d'ell se'm ficava nas amunt i m'anava directament al baix ventre, no pas a l'entrecuix, just per sobre, la part de la panxa que toca l'os del mig de la pelvis. Una olor que feia pessigolles allà ja va ser tot un regal, no troba? Vaig anar-me fent conscient de la meva pròpia respiració mentre contemplava la seva. De com de tant en tant entreobria els llavis i podia veura una llengua humida que em deia t'espero. Tot ell era un crit de t'espero, estic esperant que arribis a mi. Tot el meu cos apuntava cap a ell , com les partícules de ferro quan hi ha un imant i es posen una sobre l'altra per intentar abastar-lo, els mugrons m'apuntaven cap a ell, el coll em demanava de deixar-se caure enrere i, una vegada més, oblidar-me del món, oblidar-me de tot. Això era un dia que el tren anava ple, gent asseguda al voltant, dreta, però jo feia estona que no recordava on era, abstreta en els ulls que se m'enduien. Vaig posar una cama sobre l'altra amb l'excitació amenaçant d'esclatar-me allà al mig i esquitxar tothom, sense defugir mai la mirada. Feia cara de voler dir alguna cosa perquè el trajecte ja arribava a destinació quan vaig girar-me cap al paisatge i, tancant els ulls i obrint la boca per deixar anar el sospir últim, vaig sentir les darreres sotragades de l'orgasme com una serp que se sacseja per dins i cap amunt.