Senyor Garriga

Avui és dijous, ja és tard i m'arriba un email : l'Enric Garriga Trullols ha mort.

En Garriga, últimament, m'havia cabrejat molt, no estava gens d'acord amb discursos seus i més cabòries de les seves que em fotien molta ràbia.... 

Però li tenia molt de respecte i molt de carinyo.

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig treballar al CAOC. Vaig passar-hi molt de temps amb ell. Hi vaig aprendre molt. 

De català, primer ; el català, vaig començar a emprar-lo amb en Garriga. 

De Catalunya i de ser català.

Hi vaig aprendre què és estimar la seva terra, què és tenir identitat, què és defendre-la, hi vaig aprendre que hi ha un altre model que el ser francès.

Hi vaig aprendre que un home es pot passar la vida sencera lluitant pels seus ideals, fent feina per ells, que hi estiguin d'acord o no. Jove, sota el franquisme, donava classes de català, i de gran, ja jubilat, cada matí, anava a la seva : cap al localet del CAOC per organitzar més i més activitats.

Vaig marxar de Barcelona i vaig perdre el contacte amb la gent d'allà.

Però, de tant en tant, em topava amb el Senyor Garriga, sempre amb traje i corbata, i cada vegada li deia el mateix : "Cony, que ha pactat amb el diable?" Reia i em preguntava per què. I sempre li contestava el mateix : "Vostè no canvia, no envelleix mai". 

Doncs sí, fins i tot en Garriga envellia...

Ja no podré enrabiar-me cagant-me en xorrades seves, ja no podré fotre'm de les seves "memòries" on notava totes les activitats que havia fet el CAOC, qui hi havia assistit i d'on venia cada assistent a l'"acte", ja no podré riure quan treu les seves llibretes tan velles com ell on ho anotava tot amb la seva lletra tan petita.

Tinc la sensació que amb en Garriga, marxa una manera de ser. No sé si en queden gaires com ells.

És una pàgina del catalanisme que es tanca

És una pàgina de l'occitanisme que es tanca.

Senyor Garriga, descansi en pau.