Jordi Pujòl

Ai legit lo primièr volum de las Memòrias de Jordi Pujol, Memòries, història d'una convicció (1930-1980).

Soi pas del band del Sénher Pujol mas es quauqu'un qu'admiri e que considèri coma un grand òme politic. Dins aquel primièr volum, manjas del "jo" e del "català", de "ieu faguèri", de "ieu diguèri" a cada pagina, mas normal, es lo principi de las memòrias. I parla dels luòcs e del mond que lo veguèron créisser, de sa formacion intellectuala, professionala, de son caminament d'estudiant, banquièr, militant, de la creacion del partit Convergéncia e de las eleccions en 1980 ont foguèt elegit President de la Generalitat (e tornat elegit a cada còp fins a sa retirada en 2004). M'an agradat los pichons detalhs sus sa vida privada, mas aquò's perque soi curiosa coma una gròssa lofa!

Me sembla qu'es lo primièr còp que legissi las memòrias de quauqu'un (soi una gròssa inculta) e es interessant de tornar legir l'istòria del punt de vista (e passada pel prisme) d'un de sos protagonistas.

Tre las annadas 50, aviá ja lo projècte de çò qu'aviá de faire per Catalonha. Es benlèu a aquò que se vei qu'es un grand òme politic. O benlèu es un grand òme politic perque faguèt çò que cresiá d'a fons e anèt al cap de sas idèas. Enfin sai pas tròp, mas 24 ans al cap de son país... aquò's quicòm.

Pujol es un òme politic interessant. Representa tanben çò que m'encanha en cò d'unes catalans: aqueste costat borgés qu'a rason, aqueste catalanocentrisme. Mas, "mercés a aquò an capitat".

Ara, ai plan enveja de legir lo segond volum de sas Memòrias,  quand es al Govern de la Generalitat, per faire país, Temps per construir, 1980-1993.

Quauques extraches:

"Algun cop em fa l'efecte que els catalans hem lligat massa el nostre destí a la llengua. La llengua és important, molt important, però no tot un país és una llengua. Sabino Arana, el fundador del Partit Nacionalista Basc, observava que els catalans ens donàvem per satisfets només que un immigrant, un maketo com en deia, parlés en català. Per a ell, en canvi, el que importava era el sentiment de pertinença, parlés com parlés la persona. Un basc no deixa de ser basc per parlar només en castellà. Per altra banda, el catalanisme, obssessionat per la llengua, no ha reivindicat mai les constitucions anteriors al 1714. Per què? Perquè hem volgut ser moderns. Perquè inflem el pit i ens posem de puntetes proclamant: "Nosaltres farem una cosa nova, intel·ligent, racional, futurista..." I no sempre hem encertat.
He de precisar, per ser just del tot, que la nostra manera d'enfocar el nacionalisme ha tingut també efectes positius, fins i tot molt positius en molts aspectes, perquè ha permès formular-lo en termes convivencials, integradors i humanistes. O personalistes, usant la terminologia de Mounier. Hem evitat fractures. No tothom pot dir-ho de la manera tan rotunda amb què ho podem proclamar els catalans."

" He comptat amb la intervenció de mestres, però són mestres que no m'han estat donas, sinó que els he hagut d'anar a buscar i trobar per mi mateix, entrant a casa seva. Jo, nacionalista català, a diferència dels socialistes, dels comunistes, dels liberals o dels democratacristians, no vaig tenir mai una Internacional que m'indiqués el que havia de pensar o que em fes la llista de les coses que havia de portar a terme o dels llibres que havia de llegir. He estat, si ho rumio bé, un autodidacte. Un espigolador. No m'he desempallegat mai del nen que amb l'Àlbum Meravella trobat a casa descobria el país saltant de poble a poble o que amb dos volumets de la Barcelo aprenia català tot sol."

"A Fer poble, fer Catalunya, plantejo una nova pregunta: "Què necessita Catalunya?". Tot seguit vénen les respostes. Les respostes estan explicades i raonades en un llibre amb una certa extensió, però aquí n'hi haurà prou de donar-ne l'enunciat perquè el lector es faci càrrec d'on volia anar a parar.
Primer de tot, hi afirmo que Catalunya necessita unes institucions que anomeno educacionals i unes altres que anomenon d'estructura bàsica. Les educacionals són la burocracia, els dirigents econòmics, l'Església, els partits, els sindicats, l'escola i la Universitat. Les d'estructura bàsica són les institucions polítiques, les econòmiques i les científiques.
Per primera vegada dic que Catalunya ha de crear una banca pròpia potent. Amb juvenil gosadia, m'atreveixo a donar el paper de l'Església. Hi reclamo partis d'obediència catalana independents dels espanyols, a la vegada que afegeixo que "la seva política no ha d'ésser únicament en funció de Catalunya, sinó en funció d'Europa", Insisteixo en la importància dels sindicats. És l'apartat al qual més pàgines dedico, amb molta diferència. També em dedico unes quantes a la immigració i a la necessitat de crear entitats que treballin per integrar-la al país d'acollida."

"I com es tractava de predicar amb l'exemple, vaig començar a "fer". Vaig fer moltes coses, potser massa. I algunes de contradictòries i d'altres que no em tocaven. Han dit de mi, sovint, que sóc un personatge polièdric. Tenen tota la raó. Però és que Catalunya també és un políedre i exigeix l'observació des de totes les cares de la figura per ser compresa."

"La Marta era, quan ens vam casar, una noia guapíssima proveïda d'un caràcter fort que el temps li ha accentuat. Pel que fa a mi, era un xicot prim que clenxinava molt de cabell, feia un cert goig i tenia molta vivacitat a la cara. Veient-me ara, la Marta pot dir amb raó, com diu sovint, que es va casar amb dos homes diferents, successivament. El primer quedava força bé. El segon, a partir dels quaranta, va anar perdent atractius. El principal inconvenient per a ella és que cap dels dos no ha passat mai del metre seixanta-cinc."

"El diumenge 17 de novembre de 1974 el Barça celebrava a Montserrat el setanta-cinquè aniversari de la fundació del club amb una gran concentració de penyes. Només Agustí Montal, el president de l'entitat, sabia que simultàniament tindria lloc una reunió política clandestina en un lloc del monestir. Mentre a l'exterior la policia vigilava que l'aplec esportiu no derivés en una manifestació catalanista o en favor de la democràcia, en una sala que obria finestra a l'atri monacal naixia Convergència Democràtica de Catalunya, CDC, el partit nacionalista que tindria un paper determinant, en molts aspectes el més determinant, a Catalunya."

"Vam dedicar també molt temps, esforç i diners a fer campanya en llocs com Santa Coloma de Gramenet o l'Hospitalet. Jo ho justificava dient que els vots que un partit catalanista obtingués en un barri d'immigració valien el doble."